L’estil directe i l’estil indirecte de les veus en català

Estil directe indirecte

 

T’has fixat mai que hi ha algunes narracions en què els personatges mantenen diàlegs i d’altres on és un narrador qui posa veu als personatges? Mira els següents exemples:

  1. Ella em va dir:

—Si vols, pots venir a dormir a casa meva.

 

  1. Ella em va dir que si volia podia anar a dormir a casa seva.

 

En aquests dos exemples es reflecteixen dos estils de discurs diferents. Al primer hi ha un discurs directe, un diàleg, i en el segon hi ha un discurs indirecte, és a dir, és el narrador qui parla.

A grans trets, aquesta seria la definició de l’estil directe i l’estil indirecte, però et proposo que continuïs llegint el que ve tot seguit, perquè entro en detall sobre aquest tema.

 

Què són l’estil directe i l’estil indirecte

Aquests dos tipus d’estils són propis dels textos narratius i, tal com he dit, representen dues maneres de reproduir les paraules dels interlocutors dins un text.

Quines són, doncs, aquestes dues maneres?

Amb l’estil directe es reprodueixen les paraules dels personatges literalment, o dit d’una altra manera, són els mateixos personatges els qui parlen.

En canvi, en l’estil indirecte hi ha un narrador que posa veu als personatges. Per tant, és el narrador qui explica les coses que ells han dit.

 

L’estil directe

Ara que ja t’he presentat els dos estils, t’explicaré detalladament quines són les característiques de l’estil directe i ho acompanyaré amb alguns exemples perquè te’n puguis fer una idea més clara.

  • Hi poden aparèixer elements com:
    • Interjeccions: ai, oh, ui, ecs, etc.

—Ai, quin mal! —exclama la Berta.

  • Onomatopeies: imiten els sons que fem amb la boca –> muà (petó) o ha, ha, ha (riure).

—Ha, ha, ha, aquesta sí que és bona, Martí —va dir el Pep.

  • Imperatius: per expressar ordres.

L’Anna va dir: “Parla!”.

 

  • Les intervencions dels locutors s’escriuen en línies diferents i, en alguns casos, també queden separades dels comentaris del narrador. Fixa’t en l’exemple següent:

L’Anna va dir:                                    (Comentari narrador)

— Em sembla que plourà!                (Intervenció primer personatge)

I el Joan va respondre:                       (Comentari narrador)

— I tant! Ja cauen algunes gotes.      (Intervenció segon personatge)

  • Ús de signes de puntuació:

 

– Guió llarg i cometes: tots dos tenen la funció d’introduir i tancar els diàlegs. En el cas del guió llarg, també marca les intervencions del narrador enmig del diàleg.

Mira aquest exemple on s’utilitzen les cometes per introduir les paraules textuals d’una persona, i el guió llarg per introduir la intervenció dels personatges i la del narrador:

—I què va passar?

—Doncs que llavors el pare em va dir: “Mira endavant o cauràs a terra” —va explicar la Laia rient.

—Segur que tenia raó! —va exclamar l’Artur.

– Dos punts: es posen després del verb introductori (exemple: dir, preguntar, respondre…) i abans de la intervenció del personatge en el cas de les citacions textuals entre cometes.

– Signes d’interrogació i d’admiració per transmetre la intenció del parlant.

 

L’estil indirecte

Aquest estil també té unes característiques que el diferencien del discurs directe. Te les explico:

  • Les paraules del narrador i dels personatges no s’escriuen en línies separades perquè, tal com hem dit, és el mateix narrador qui parla per ells.
  • Ús de verbs introductoris com dir o preguntar, però ja no van seguits de dos punts, sinó de conjuncions d’enllaç com que o si. Fixa’t en aquest exemple:

L’Anna deia que segurament plouria. –> deia és el verb introductori, que va seguit per la conjunció que.

 

Convertir l’estil directe en estil indirecte

Quan s’ha de passar un discurs directe a un discurs indirecte, es produeixen tot un seguit de canvis que és important que coneguis. A continuació te’ls detallo.

 

1.     Persones verbals

És possible que les persones que parlaven en el discurs directe ja no estiguin presents en el discurs indirecte. Llavors, la primera persona o la segona persona són substituïdes per la tercera persona. T’ho exemplifico:

—Aquest cas no el resoldrem mai —ha dit l’inspector a la Maria –> Discurs directe on l’interlocutor parla en primera persona del plural.

L’inspector va dir a la Maria que no resoldrien mai el cas. –> Discurs indirecte on és el narrador qui explica què diuen els interlocutors i on la veu en primera persona ha passat a tercera persona.

 

2.     Temps verbals

Els canvis dels temps verbals depenen de dos factors importants:

  1. El primer factor és la intenció del narrador de posicionar temporalment els fets que s’han produït en el diàleg en un moment anterior, igual o posterior al moment en què es narra la història.

 

Exemple d’un diàleg present, en estil directe:

 

Exemple d'estil directe

 

a) Si el narrador continua posicionant els fets en el mateix present, en el pas cap a l’estil indirecte, l’oració no patirà cap canvi de temps verbals.

 

Exemple del mateix diàleg en present, però en estil indirecte:

 

 Exemple d'estil indirecte

 

b) Tanmateix, si l’orador posiciona l’esdeveniment en un moment diferent del moment en què es troba, haurem de fer algunes modificacions temporals.

 

La mateixa narració, però aquest cop situada en el passat:

exemples indirecte

Aquí en tenim un exemple diferent:

 exemples estil directe

estil indirecte present

Estil indirecte passat

 

En definitiva, si el narrador decideix posicionar els fets en un espai temporal diferent del moment en què es troba, la frase s’haurà de reconstruir i haurem de tenir en compte un segon factor:

  1. El temps del verb del diàleg en estil directe: haurem de fer un canvi en el temps del verb del diàleg.

Generalment, el narrador sol explicar una cosa passada. Així doncs, el més habitual és que traslladi la narració al passat i hàgim de fer una mena de pas enrere temporal o one step back:

 

temps verbals estil directe i indirecte

 

Tingues en compte que el ventall de possibilitats és gran i que cada diàleg s’haurà d’analitzar individualment segons els dos factors que he explicat.

 

3.     Verbs introductoris

Quan l’interlocutor parla, ens transmet la seva intenció i els seus sentiments, però quan és el narrador qui parla, aquesta informació es perd si sempre es fa servir el verb dir.

És per això que els verbs introductoris tenen una gran importància, perquè a través d’ells es pot conèixer la intenció i el sentiment. Les oracions següents s’assemblen molt, però no transmeten el mateix:

La Maria va dir que la deixessin marxar.

La Maria va suplicar que la deixessin marxar.

 

4.     Pronoms, determinants i adverbis

Abans t’he indicat que les persones verbals canvien i això implica, inevitablement, un canvi en les formes pronominals, adverbials i determinants. Fixa-t’hi:

—He portat el meu gat a aquest veterinari. –> discurs directe

Va dir que havia portat el seu gat a aquell veterinari. –> discurs indirecte

 

canvis discurs indirecte

 

5.     Nexes

La manera d’enllaçar el verb introductori amb la cosa que es vol dir de la conversa és a través de nexes. Els més freqüents són que o si.

Va preguntar si hi havia algú a casa seva.

La Núria va dir que no vindria.

 

Exemples d’estil directe i d’estil indirecte

Per acabar d’interioritzar aquesta teoria, què et sembla si llegeixes els textos següents? Els primers són textos en estil directe i els últims són els mateixos textos però passats a l’estil indirecte.

Estigues al cas per detectar tots els canvis que t’he comentat!

 

Exemples d’estil directe

1.

—Mònica, què et sembla si anem al cinema a veure la pel·lícula que han estrenat? —pregunta el Martí a la Mònica.

—A mi no em ve de gust, prefereixo quedar-me al sofà.

Aleshores, el Martí fa una proposta a la Mònica:

—Què et sembla si anem a sopar una pizza quan sortim?

A la Mònica li ha canviat la cara i exclama:

—Amb molt de gust aniré al cinema!

 

2.

Quan eren les tres de la tarda van trucar a la porta i la va obrir la Marta:

—Hola. Qui és vostè? —va preguntar la Marta al desconegut.

L’home que tenia al davant va ignorar la seva pregunta i li va demanar:

—Que hi és el Tom?

—Encara no ha arribat. Per què? —va preguntar la noia.

—He de parlar amb ell. Adeu —va respondre el desconegut mentre marxava.

Exercici de conversió d’estil directe a indirecte

T’agradaria practicar? Abans de continuar llegint, converteix aquests dos diàlegs que t’acabo de mostrar a l’estil indirecte. Quan ho hagis fet, consulta les solucions que trobaràs a sota, a l’apartat “Exemples d’estil indirecte”.

 

Exemples d’estil indirecte

El Martí va preguntar a la Mònica si volia anar al cinema a veure la pel·lícula que havien estrenat. La Mònica li va respondre que no li venia de gust i que preferia quedar-se al sofà. Aleshores, el Martí li va proposar que anessin a sopar una pizza quan sortissin del cinema. De cop i volta, a la Mònica li va canviar la cara i va exclamar que amb molt de gust aniria al cinema.

Quan eren les tres de la tarda van trucar a la porta i la va obrir la Marta. Va saludar i va preguntar al desconegut qui era. L’home que tenia al davant va ignorar la seva pregunta i li va demanar si hi havia el Tom. Ella va dir que encara no havia arribat i li va preguntar per què ho volia saber. El desconegut va respondre que havia de parlar amb ell i li va dir adeu mentre marxava.

 

 

Ara que ja saps la teoria i has vist exemples de l’estil directe i de l’estil indirecte, et proposo que ampliïs informació i consultis aquest enllaç sobre els textos narratius (recorda que aquests dos tipus d’estils són propis d’aquesta tipologia textual).

Núria Masdeu