Recordes què són els verbs imperatius? Potser ja saps què són, potser et sonen o potser no et sonen gens. El que et puc assegurar és que és un mode verbal que segur que fas servir en el teu dia a dia.
En aquest article farem un repàs de la teoria, sobretot pel que fa a les excepcions, que de vegades ens juguen males passades.
Som-hi!
Què és el mode imperatiu?
Aquí ja t’he fet un espòiler i t’he revelat que l’imperatiu és un mode verbal. Apareix al costat del mode indicatiu i del subjuntiu. Però, per a què el fem servir?
L’imperatiu és una forma verbal que es fa servir per donar ordres. Normalment, per donar ordres emprem la segona persona, tant del singular com del plural. Segur que has vist moltes ordres com aquestes. 👇
Exemples de verbs imperatius
Verbs en imperatiu, en segona persona del singular i del plural:
- Ves a classe!
[Recorda que ves ja no porta accent diacrític!]
- Feu silenci!
- Omple els buits per completar l’exercici.
- Escriviu una redacció.
Com acabem de veure, es fa servir, sobretot, en les formes tu i vosaltres (o vós), però també s’utilitza amb la tercera persona, vostè i vostès, per marcar un grau de formalitat més alt. Per exemple:
- Segui aquí.
- Passin a la sala d’estar.
- Vagi amb compte!
- Caminin cap al poble.
En algunes ocasions també es formulen oracions amb nosaltres. Fixa-t’hi:
- Marxem d’aquí.
- Seiem als nostres llocs.
Com es conjuga l’imperatiu?
Per començar, dona una ullada a aquests exemples:
Ara t’ho desglosso. Fixa’t que hi ha imperatius la conjugació dels quals coincideix amb el present d’indicatiu o fins i tot de subjuntiu. Així, escrit, segurament és difícil imaginar-s’ho, però amb els exemples de verbs imperatius següents ho entendràs millor.
La segona persona del singular de l’imperatiu (tu) es conjuga igual que la tercera persona del singular del present d’indicatiu (ell, ella).
Per exemple:
| tu
(imperatiu) |
Escriu una redacció. | ell/ella/vostè (indicatiu) | En Martí escriu una redacció. |
La segona persona del plural de l’imperatiu (vosaltres, vós) es conjuga igual que la segona persona del plural del present d’indicatiu (vosaltres, vós).
Per exemple:
| vosaltres
(imperatiu) |
Aneu amb compte. | vosaltres (indicatiu) | Vosaltres aneu d’excursió. |
La tercera persona del singular de l’imperatiu (vostè) coincideix amb la tercera persona del singular del present de subjuntiu (ell, ella, vostè).
Per exemple:
| vostè (imperatiu) | Porti la carpeta. | ell/ella/vostè
(subjuntiu) |
Espero que porti l’àlbum. |
La tercera persona del plural de l’imperatiu (vostès) coincideix amb la tercera persona del plural del present de subjuntiu (ells, elles, vostès).
Per exemple:
| vostès (imperatiu) | Girin a la dreta. | ells/elles/vostès
(subjuntiu) |
Vull que girin allà. |
La primera persona del plural de l’imperatiu (nosaltres) es conjuga igual que la primera persona del plural de l’indicatiu (nosaltres).
Per exemple:
| nosaltres (imperatiu) | Cantem! | nosaltres
(indicatiu) |
Nosaltres cantem en una coral. |
L’imperatiu d’aquests verbs sembla prou fàcil, no? Les normes solen ser-ho. Ara bé, les excepcions… Te les explico tot seguit.
Excepcions en la forma d’imperatiu
Hi ha dues excepcions importants que has de saber per utilitzar correctament els verbs imperatius en català. La primera, que alguns verbs es conjuguen de manera irregular. La segona, que cal aplicar una norma especial per a les ordres en oracions negatives. Vegem-ho!
Imperatius irregulars
Hi ha alguns verbs que es comporten de manera diferent a l’hora de formar l’imperatiu. És el cas d’estar, dir, saber, poder, ser, tenir (i els seus derivats), veure i voler.
En aquests verbs, l’imperatiu de les formes tu i vosaltres presenta formes semblants a les del present de subjuntiu. En lloc d’acabar amb -is, però, la segona persona acaba amb -es. Pots comprovar-ho en les frases d’exemple següents:
| (tu) | Estigues quiet!
Tingues paciència.
|
| (vosaltres) | Digueu-me la veritat. |
| Vegeu la pàgina 32. |
Anar i fer presenten una variació a la segona persona del singular (tu).
- Ves cap a l’escola.
- Fes els deures.
Aquí només et mostro alguns verbs irregulars i t’explico quina relació tenen amb l’imperatiu. Si vols aprendre més sobre la conjugació de verbs irregulars, consulta aquest article sobre errors comuns amb els verbs irregulars en català.
Bé, el que t’he explicat fins ara s’aplica a les ordres afirmatives.
Saps com s’han de formular les ordres negatives? 👇
Donar ordres en oracions negatives
Això és molt important! Tingues en compte que quan es donen ordres negatives, no es fa servir l’imperatiu, sinó que s’utilitza el present de subjuntiu. No et perdis aquest vídeo per entendre l’ús de l’imperatiu en ordres negatives:
Si prefereixes veure’n exemples per escrit, llegeix les oracions següents. Fixa’t que el verb canvia en l’ordre afirmativa i negativa:
| (tu) | Menja alguna cosa abans de fer esport.
No mengis res abans d’una analítica.
Canta una cançó per Nadal. No cantis, que plourà.
Cuina tu aquesta nit. No cuinis, que tenim sobres a la nevera.
|
| (vosaltres) | Veniu a quarts de dues.
No vingueu sense DNI.
Parla’m dels meus avis. Ai, no me’n parlis.
Teniu/Tingueu cura de les vostres pertinences. No tingueu pressa, no tanquem fins a les 18 hores. |
Ara que ja has llegit l’explicació, no sembla tan difícil, oi? Ja veuràs que l’imperatiu dels verbs regulars és ben senzill. Per tant, només cal que t’aprenguis les excepcions! I, sobretot, recorda que les ordres negatives es formulen amb el subjuntiu; que no se t’escapi!
