Avui toca el subjuntiu, un dels temps verbals més bonics en català. A part de ser molt versàtil, el subjuntiu ens permet parlar dels desitjos en present, passat i futur! Què et sembla? 😉
En aquest blog t’explicaré en què consisteix exactament el mode subjuntiu, repassarem les formes regulars del verb en tots els seus temps i, el més important, veurem quins són els usos més destacats del subjuntiu.
Et ve de gust que te’n parli una mica més a fons? No t’ho perdis! 😄
Què és el subjuntiu?
El subjuntiu és un mode verbal, juntament amb l’infinitiu, el condicional i l’imperatiu. Els temps del subjuntiu en català són el present i l’imperfet, amb els seus temps compostos corresponents.
| Mode verbal: subjuntiu | |
| Temps simples | Temps compostos |
| Present de subjuntiu | Perfet de subjuntiu |
| Imperfet de subjuntiu | Plusquamperfet de subjuntiu |
El subjuntiu se sol trobar en oracions subordinades i el temps de la subordinada dependrà del temps de l’oració principal o del moment en què se situa l’acció de la mateixa subordinada. Ho repassarem de mica en mica a mesura que t’expliqui cadascun dels temps verbals del mode subjuntiu.
Usos del subjuntiu
A continuació, intentaré explicar-te d’una manera simple com funciona el mode subjuntiu.
Doncs bé, quan es vol expressar una idea, sempre hi ha una cosa que anomenem “el fet”, que és la idea que es vol expressar o allò de què parla la gent. Aquí tens un exemple. 👇
Cada persona té una mena de llanterna personal per veure el fet segons el seu punt de vista. Jo tinc la meva pròpia llanterna, tu també tens la teva llanterna i en Peter, el veí del replà, té la seva llanterna personal.
Què vull dir amb això? Doncs que cada persona reacciona d’una manera diferent davant d’un mateix tema i, per això, aquest tema es pot enfocar amb una llanterna de llum de colors diferents segons qui parli.
Davant del tema “la llengua catalana [ser] molt difícil”, per exemple, jo puc enfocar-ho d’una manera positiva i el veí d’una manera no tan positiva.
La llanterna, per tant, simbolitza l’actitud del parlant sobre el fet, la idea, el tema que volem expressar. Tothom té una llanterna personal carregada i no només amb piles, sinó també amb afirmacions, sentiments, suposicions, desitjos, opinions negatives…
D’aquesta actitud del parlant en direm matriu i és la primera part de l’oració; el fet en qüestió se situa a la segona part de l’oració, que anomenarem oració subordinada.
I la pregunta del milió és: quan volem parlar d’un tema, el verb de l’oració subordinada l’hem de conjugar en indicatiu o en subjuntiu?
Bàsicament, quan la matriu expressa una afirmació o suposició, el verb estarà en mode indicatiu. En la resta de situacions, passarem al mode subjuntiu.
Fixa’t en l’elecció d’un mode o l’altre en aquestes frases:
- Considero que la llengua catalana és difícil. (afirmació-indicatiu)
- Suposo que la llengua catalana és difícil. (suposició-indicatiu)
- M’agrada que la llengua catalana sigui difícil. (valoració-subjuntiu)
En el primer exemple, la matriu és considero, un verb d’opinió afirmatiu que fa que la segona part de l’oració es conjugui en mode indicatiu. Passa el mateix amb el verb de suposició de la segona frase.
En canvi, la matriu de la tercera oració és m’agrada, un verb psicològic que expressa una preferència. No correspon a cap matriu d’afirmació o de suposició i, per tant, anirà al sac de “tota la resta”. El verb d’aquesta segona part de l’oració, que és la subordinada, haurà d’anar en mode subjuntiu.
En veiem uns quants exemples més? 😉
- Dubto que arribi puntual a la cita. (dubte)
- Vull que siguis més responsable. (desig)
- Prefereixo que no vingui a la reunió. (preferència)
- És necessari que entreguis la documentació al més aviat possible. (necessitat)
- No crec que m’hagi equivocat. (negació).
Tingues en compte que perquè el subjuntiu entri en escena, cal que hi hagi dos subjectes diferents, un per a la frase principal i un altre subjecte per a la frase subordinada. Si el subjecte és el mateix, farem servir simplement l’infinitiu. Mira com canvien aquestes dues frases:
Finalment, també fem servir el subjuntiu per expressar ordres negatives:
- No siguis tan pesat. (ordre negativa)
- Demà no vinguis a treballar. (ordre negativa)
- No em truquis mai més! (ordre negativa)
Recorda, però, que les ordres positives es construeixen amb l’imperatiu. Si vols refrescar la forma verbal que es fa servir en català per donar ordres, dona un cop d’ull a aquest altre article sobre l’imperatiu.
Resum dels usos del subjuntiu
Abans d’endinsar-nos en la conjugació del subjuntiu, et deixo un petit resum dels diferents usos del subjuntiu que hem vist anteriorment, a més d’algunes idees de verbs i expressions que et podrien ser útils.
El subjuntiu regular: com es conjuga?
Ara que ja saps com s’ha de fer servir el subjuntiu, repassaré breument com es conjuga el subjuntiu regular en llengua catalana. Per fer-ho, haurem de recordar les tres conjugacions del català:
Segons quina sigui la conjugació de cada verb, el verb prendrà unes terminacions o unes altres. En els apartats següents, podràs veure com es conjuguen els verbs parlar, créixer, perdre i sentir, tots ells exemples clàssics de verbs regulars per a cadascuna de les tres conjugacions.
Present de subjuntiu
El present de subjuntiu s’utilitza principalment quan l’oració principal també és en present.
Val a dir que les terminacions del present de subjuntiu en català són molt similars en totes tres conjugacions, tret d’un parell de persones del verb que t’he senyalat de color gris. Aquí ho tens:
Exemples:
La directora vol que parlis amb el senyor Thomson.
No és normal que perdis tant els nervis.
Cal que llegeixis primer el prefaci.
Imperfet de subjuntiu
L’imperfet de subjuntiu apareix quan el verb de l’oració principal és en passat o en condicional.
Les terminacions dels verbs acabats en -ar, -er i -re són idèntiques. Les terminacions que canvien són les del tercer grup en totes les persones del verb. Aquí tens el patró de conjugació de l’imperfet de subjuntiu:
Exemples:
La directora va voler que parlessis amb el senyor Thomson. (passat)
No era normal que perdessis tant els nervis. (passat)
Et semblaria bé que demanés ja el compte? (condicional)
Si dormissis més hores, no et trobaries malament. (condicional)
Perfet de subjuntiu
És un temps compost que es construeix amb dos elements: el present de subjuntiu del verb haver i el participi del verb en qüestió. Has de tenir en compte que hi ha participis que són regulars i d’altres que són irregulars.
En català, fem servir el perfet de subjuntiu si l’oració de la subordinada fa referència a una acció passada i l’oració principal es pot situar en el present o en el passat.
Exemples:
La veïna dubta que hagi sigut un lladre.
És fantàstic que hagis agafat l’últim tren.
Ha tingut sort que li hagin detectat la malaltia a temps.
M’ha semblat increïble que hagin sentit tot el concert per a piano.
Plusquamperfet de subjuntiu
Es tracta també d’un temps compost format pel verb haver (auxiliar) en imperfet i el participi del verb.
Farem servir el plusquamperfet de subjuntiu si l’oració de la subordinada fa referència a una acció passada i l’oració principal és en imperfet o condicional.
Exemples:
Em semblava espantós que haguessin marxat sense avisar-la. (passat)
Era impossible que no se n’hagués adonat. (passat)
Et semblaria bé si nosaltres haguéssim perdut les claus? (condicional)
Tindria més diners si no s’ho hagués gastat tot en la loteria. (condicional)
Formes irregulars del subjuntiu
Tot i que ja ho deus saber, voldria comentar-te que el subjuntiu també té formes irregulars. Quina sorpresa, oi? 😜 En aquest blog no ens endinsarem en les formes irregulars, només te n’esmentaré algunes a tall d’exemple.
Si per conjugar les formes regulars afegíem una sèrie de terminacions a l’arrel intacta del verb, en les formes irregulars, l’arrel pateix un canvi (i algunes terminacions també poden patir modificacions).
Els exemples més nombrosos són els verbs que acaben en –c a la primera persona del singular del present d’indicatiu i fan el subjuntiu amb una –gu- a l’arrel.
Hi ha altres verbs que també són irregulars en present o imperfet de subjuntiu, tot i que no segueixin aquest patró de la primera persona del present amb -c que acabem de veure:
No dubto que sigui complicat, però amb la pràctica acabes entenent quins verbs tendeixen a patir canvis de conjugació.
La dièresi en el subjuntiu
M’agradaria acabar l’article parlant d’un aspecte ortogràfic important a l’hora de puntuar algunes formes verbals del subjuntiu: la dièresi (¨).
La dièresi apareix en el present de subjuntiu dels verbs de la primera conjugació que acaben en vocal + ar, com et mostro tot seguit.
Quan l’última vocal de l’arrel entra en contacte amb la lletra i, que és la pròpia de la terminació del subjuntiu, passen a formar un hiat. En català, per tal de marcar aquest hiat, la lletra i s’ha de marcar amb una dièresi.
En aquest quadre podràs veure quatre exemples més de verbs que segueixen aquest mateix patró.
| PRESENT DE SUBJUNTIU |
Verbs amb esquema vocal + ar | |||||||
| cre-AR | estudi-AR | llo-AR | situ-AR | |||||
| cre– | ï | estudi– | ï | llo– | ï | situ– | ï | |
| cre– | ïs | estudi– | ïs | llo– | ïs | situ– | ïs | |
| cre– | ï | estudi– | ï | llo– | ï | situ– | ï | |
| cre– | em | estudi– | em | llo– | em | situ– | em | |
| cre– | eu | estudi– | eu | llo– | eu | situ– | eu | |
| cre– | ïn | estudi– | ïn | llo– | ïn | situ– | ïn | |
Totes les persones de la conjugació, excepte la primera i la segona del plural (ja que la vocal està en contacte amb una e tònica), s’escriuran amb dièresi per indicar que la combinació de les vocals forma un hiat.
Pots refrescar una mica l’ús i les excepcions de la dièresi en català amb aquest article.
Espero que l’enfocament del subjuntiu t’hagi semblat entenedor i que puguis explorar molt més aquest mode verbal per parlar de tota mena de situacions hipotètiques, així com expressar tants desitjos i valoracions com vulguis en català.
