Si no o sinó? Ho escrivim junt o separat?
Doncs, depèn! T’ho explico en dos minuts i et quedarà clar per sempre!
Sovint ens equivoquem a l’hora d’escriure sinó i si no perquè fonèticament sonen exactament igual. Tanmateix, es tracta de conjuncions diferents que no has de confondre.
Continua llegint per resoldre els teus dubtes i aprendre un truc molt útil!
Explicació resumida de sinó
Sinó és una conjunció adversativa. Això vol dir que serveix per introduir un element a la frase en relació d’oposició amb el que ja s’ha dit.
Per exemple:
No has de parlar amb els seus pares, sinó amb els seus amics.
No t’he dit que netegessis, sinó que fessis el sopar.
En oracions negatives, sinó serveix per expressar l’única excepció del que s’està dient.
Per exemple:
No té sinó la roba que porta posada. (= només té la roba que porta posada).
No he llegit sinó el pròleg de la novel·la. (= només he llegit el pròleg de la novel·la).
Explicació resumida de si no
En canvi, si no és un conjunt de dues paraules:
si (conjunció condicional) + no (adverbi de negació).
El no té la funció de negar l’oració condicional introduïda pel si.
Per exemple:
Si no arriba aviat, perdrà el tren.
Si no em trobo bé, em quedaré a casa tot el dia.
T’explico un truc sobre quan s’escriu si no o sinó en català
S’escriu si no (separat) quan es pot suprimir el no i l’oració té sentit.
Si no pots venir, avisa’m.Si pots venir, avisa’m.
Si no t’acabes la sopa, no tindràs postres.Si t’acabes la sopa, tindràs postres.
No viu a Girona, sinó a Banyoles.*No viu a Girona, si a Banyoles.
Espero que aquest article t’hagi ajudat a entendre la diferència entre aquestes paraules. Si t’ha agradat, també et pot interessar veure la diferència entre tan i tant o quan i quant.
Fonts de consulta sobre el sinó i el si no en català
BADIA I MARGARIT, Antoni Maria. Gramàtica de la llengua catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1994, pàg. 311-313.
FABRA, Pompeu. Converses filològiques. Barcelona: Edhasa, 1984, vol. II, núm. 494, pàg. 448.
JANÉ, Albert. El llenguatge. Primera sèrie. Barcelona: Edhasa, 1977, pàg. 159.
